Un poblet enmig de les muntanyes.
Una família caiguda en desgràcia.
Una maledicció.
L’Eloi torna a Gadià fet un manat de nervis. Fa dos anys que no trepitja el poble on ha estiuejat des de petit, un lloc ple de records tendres d’infantesa, on l’esperenels seus amics de sempre i la noia de la qual està enamorat… el poble que va ser sacsejat per la tragèdia dos estius enrere.
No hi ha res que l’Eloi desitgi més que oblidar tot el que va passar i gaudir del retrobament amb els seus amics, però tot això es veu amenaçat quan els terribles fets del passat comencen a tornar-se a repetir.
Aquesta vegada seran capaços de frenar-ho a temps i evitar una nova tragèdia?
L’emocionant història de misteri que ha guanyat la primera beca Elastic Books
Nota de l’autor
Records emboirats és la meva primera novel·la publicada, i sempre tindrà un lloc especial al meu cor. Quan em pregunten de què va, sempre poso d’exemple El Príncipe de la Niebla de Carlos Ruiz Zafón. És dels pocs exemples que se m’acudeix per dir que és una novel·la de misteri amb un element sobrenatural. No és un thriller en el sentit policíac, hi entra en joc un element fantasiós, però no es podria catalogar en el gènere de fantasia.
Si bé es tracta d’una novel·la juvenil, trobo que pot ser entretinguda independentment de l’edat o el gènere de preferència. La idea és que sigui una lectura àgil, pensada per a atrapar amb el seu misteri i fer que el lector o lectora tinguin ganes de girar la pàgina per resoldre una trama que es va fent cada vegada més complexa.
Tenir el misteri com al motor de la història i protagonista principal em permet després explorar els personatges que l’han de resoldre i les inquietuds que porten a dins. Són un grup d’amics sacsejats per una tragèdia, i cadascú l’ha superat – o no – d’una manera completament diferent. Les intereaccions entre ells són les d’unes persones unides per un vincle tan poderós com el record que obre una escletxa entre ells.
Aquest és, per a mi, el tema principal de Records emboirats. La memòria, i en concret com aquesta es veu afectada amb el pas del temps. El nostre elenc de protagonistes estan obligats a enfrontar-se a la realitat que els anys han passat més ràpid del que voldrien, i que tot ha canviat a un ritme vertiginós. Parlen de deixar enrere l’adolescència, el dol i les trampes que ens para la memòria ja sigui a l’hora d’enfosquir – emboirar – o ideal·litzar els records.
Tots són temes que sempre han ressonat molt amb mi, i en escriure la novel·la els vaig pdoer explorar vestit de personatges molt diferents a mi però que comparteixen les mateixes inquietuds que jo: la por a fer-se gran, al canvi, a haver de deixar enrere. A mitja escriptura d’aquesta novel·la va morir la Rita, el gos que em va acompanyar dels deu als vint-i-un anys, cosa que va dotar al dolor dels personatges una dimensió més profunda: és diferent obligar a les teves creacions literàries a deixar enrere quan tu mateix et sents incapaç de fer-ho.
Foto dedicatòria Per a la Rita, foto amb ella
Per això i d’altres motius personals, el procés creatiu de Records emboirats va anar acompanyat d’una època difícil a nivell personal que em va fer sentir aïllat del món i dels meus éssers més estimats. Una mica com l’Eloi, veia el món des d’un filtre ennegrit, distant, encara que per dins hi havia un dolor que moria per ser expressat.
Un podria pensar que la inspiració d’aquesta novel·la és per tant autobiogràfica, però la realitat és que la seva història va començar a ser escrita molt abans que un servidor experimentés res del que explico. És curiós com la narrativa i la vida sovint comparteixen aquests paral·lelismes que després semblen tan evidents. Del que estic segur, no obstant, és que a Records emboirats hi vaig deixar una part de mi, ja fos en forma de descripcions del dol que jo mateix duia a dins, les pors sobre el temps i els seus misteris que sempre m’han perseguit, o descripcions tan concretes que a dia d’avui encara no em crec que les pàgines d’aquest llibre continguin detalls tan personals.
Al final, per a mi Records emboirats va ser una llum, un camí a seguir quan tot era fosc i els arbres del voltant també allargaven les branques com fantasmes que em falcaven al passat. No puc pretendre que una novel·la de misteri juvenil – o qualsevol altra que escrigui – mai pugui ressonar amb un lector o lectora de la manera en què ho vaig experimentar jo, però si algú hi troba encara que sigui una petita guspira on veure’s reflexat en alguna de les seves inquietuds, aquest escriptor inexpert no podrà fer sinó emocionar-se.
De què parla Records emboirats?
El temps ho cura tot, deia tothom. El que ningú sabia respondre-li és quant se’n necessitava.
—Mai és tard, Maria…
—Sí per a mi —va tallar ella, i al segon es va adonar que estava sent molt brusca—. No ho sé, Eloi, a vegades sento que el Carles no es l’única persona que es va emportar aquell maleït arbre.
Ell se la va quedar mirant, i si en aquell moment li haguessin concedit un desig, no hauria dubtat en congelar aquella imatge i sentir per sempre els ulls de la Maria sobre els seus.
Mentre jugava amb la cullereta i un tros de magdalena que es perdia al got de llet, es va preguntar a quina edat comencem a ser desconeguts per als pares.
Sabies què?
Si bé Gadià és un poble fictici, està basat en Sorre, un poble ben real al vell mig del Pallars Sobirà. Igual que l’Eloi, tot i ser de Barcelona jo em vaig passar tota la meva infància estiuejant en un poble muntayenc caçant capgrossos i jugant a la sardina amb la meva colla d’amics d’allà.
També com l’Eloi, la meva casa era la més petita del poble, una en la que no es pot obrir la porta de l’habitació si algú s’està fent l’esmorzar al passadís que fa de cuina.
En el que sí que es diferencien Gadià i Sorre és que el poble real no fa por – menys el túnel, també basat en fets reals. Encara no sé què hi fa aquella finestra que dona al no res… Al contrari, Sorre és preciós:
Que era el poble més bonic del món, li deia als pares, amb el convenciment inequívoc que només pot tenir un nen de deu anys. Que era tan bonic que si fos conegut vindrien de tot el món a veure’l, tot i que llavors no seria tan bonic. El que el feia el millor lloc del món era que no el coneixia ningú, com si fos un secret entre els seus habitants i els convidats de privilegi com l’Eloi, un turista benvingut a submergir-se en els seus encants durant unes setmanes
d’agost que cada any eren el seu oasis.
I si no us creieu l’Eloi, mireu Gran Nord, la sèrie de TV3 ambientada al Pallars que es va rodar en la gran majoria a Sorre, de tan maco que és. La nostra estimada casa diminuta va ser pintadava pels de la sèrie per alguna història de com quedava de fons, i es pot veure en algun moment al fons de la plaça que presideix Casa Teixidó (o casa Sadre, pels lectors).
